Blogia
Escriure com a exercici mental... escriure per no oblidar... per retrobar aquest plaer que casi no recordo...

¡Dejadme en paz!

Llegint els meus diaris d'adolescent, torno a reviure moments passats, que no recordava tant amargs, la veritat es que va ser una epoca dificil. Ara entenc que tot alló em va marcar molt. Les bronques cada vegada + habituals amb el meu pare, eran un inssitent estira i afluixa, una guerra, una negociació continua, i jo no em sentia segura de res.

El meu pare era el pare ideal per tothom, almenys així ho veia jo, i per aixó em feia mal, perque no era lògic que una cosa perfecte sovint no m’agrades.

Creia que la principal causa de la meva infelicitat d’aquells dies era la poca comprensió dels meus pares, que no eren còmplices sino enemigs. Ara ja no ho veig així. Eren com eren i sovint no estavem d’acord. Els hi vaig assignar el paper de culpables perque necessitava trobar la causa de la meva infelicitat, i a més ells representaven la autoritat, la represió, eren els que em negaven les coses que m’agradaven. Potser el despertar de la adolescencia ha de ser així, solitari i dolorós.

06.03.82 Lo reconozco todo, sé que toda la culpa es mía, sé que lo hago mal, que soy una cría inconsciente, que … ¡Dejadme en paz! … lo intento, pero desde hace un tiempo sólo me gano que malas caras. Todo lo que hago les parece mal. Que si salgo demasiado, que sólo pienso en mi misma …

14.07.82 Y todo mezclado en mi mente, mi madre, mis hermanos, esta casa que me aburre, que no me comprende. Y mi mundo de música y sueños, y el protagonista de la película de esta tarde, y mi padre trabajando para mantenerme Intento refugiarme en mi mundo porque todo lo que me rodea me aturde, me molesta y no me comprende, sólo me empujan y me riñen, no entiendo a los demás porque no me esfuerzo en hacerlo, odio el calor, los gritos de mis hermanos y mi malhumor. Supongo que la madurez se consigue cuando se es capaz de enfrentarse con la realidad y aceptarla tal y como es.

01.08.82 Mis hermanos sólo entienden el verbo jugar, no puedo hablar con ellos y sé que se llevan mejor entre ellos que conmigo. A veces me uno a mis padres y me convierto en una persona mayor, y otras estoy mis hermanos y soy una chiquillla más. En general no me siento integrada a ninguno de los dos grupos.

22.08.82 Y verme aquí, bonita anate el espejo, joven y llena de energía, con ilusiones, en busca de vivencias … y sola, escondida de mi familia en el momento de escribirte, buscando alguien maravilloso y fantástico que me entienda.

27.08.82 Es algo extraño, algo que arrastro desde las vacaciones, las ganas de hacer algo distinto, prohibido, algo que no estuviera bien.

12.09.82 “Tienes casi 16 años, eres ya una persona adulta capaz de saber lo que quiere” (al preguntarme que haré con mi futuro) “Pero si sólo tienes 15 años, mocosa, eres una cría, ¿a dónde quieres ir? (al pedir cualquier salida especial)

27.09.82 Pero mama, qué quieres que haga? De eso se trata: no haces nada. Cuando estás con nosotros parece como si tu mente estuviera en otra parte. Nuestras riñas no te sirven de nada, sigues haciendo lo mismo. Si no te interesa lo de la tienda, dilo, estamos toda la familia perdiendo el tiempo por ti y ni te enteras. No sabes el sacrificio que hace tu padre para conseguirte un futuro. Pero, claro, tú no te enteras de nada. A ti sólo te interesa lo tuyo. No sé si es que eres así o te dejas influenciar por tus amistades, por que, ya me dirás, parece que te interesa muchísimo más esa amiga tuya de ahora, que conociste por casualidad y que en realidad no teneis puntos en común porque su familia no se parece en nada a la tuya.

5 comentarios

eva -

Gracies Xavi. Seria fantàstic que aquests escrits, a més de ajudar-me a ordenar les meves deries, fossin interessants per algú. Benvingut.

xavi -

que curiós això de la relació amb els pares... jo vaig pels 30 anys i m'he allunyat molt dels meus perquè sempre he pensat que no m'entenien, ni es volien acostar a les meves inquietuds ni podia fer res per canviar-los a ells per fer-los més semblants al que jo entenia per uns pares modèlics... però darrerament m'estic adonant que aquesta energia negativa la puc positivitzar ajudant-los com a fill a solucionar els problemes que tenen gràcies a la meva formació (que ells m'han donat)... és una manera de tornar una petita part de tot el que m'han donat

per altra part, també m'amoïna en quin grau puc mantenir la meva autonomia o la idiosincràsia de la familia (que jo veig tan clara) es repeteix en mi d'una manera gairebé inconscient... el que no m'agrada dels pares de vegades el veig repetit en mi sense que m'adoni, i quan això passa em sorpren, però no m'acaba d'agradar. en altres èpoques he intentat donar un salt en mi mateix per canviar algunes de les meves actituds, i crec que hauré de tornar a fer-ho (no sé si l'edat i el pes dels esquemes mentals i les conductes adquirides és un pes massa gran) per superar-ho... també penso: ostres, tot això no ho hauries d'haver superat ja fa anys? bé, ja veurem què passa... ah, i molt interessant aquesta web!

xavi

Brisa -

Eva, me apunto al comentario de Manel, una vez en una conferencia el ponente dijo una frase que se me quedó grabada "La adolescencia termina cuando un hijo puede hacer algo, aunque se lo diga sus padres"
Supongo que es un proceso, que necesitamos reafirmarnos, y que a veces se hace difícil. Lo bueno es no olvidarlo para poderlo aplicar en su momento. Besos.

manel -

Hola!

A mi em fa l'efecte que, en major o menor grau, ens ha passat a tots. Com tu dius, el despertar de l'adolescència, fer-te gran, ser tu mateix, no deixa de ser dolorós. Però també té moltes coses maques, no ens n'oblidem. Em fa l'efecte que és la suma de tot plegat que ens fa ser com sóm.

I, saps què, tu que tens filles? A vegades penso que d'aqui uns anys ens tocarà estar, per molt que no volguem, en una posició similar a la dels nostres pares. Nosaltres serem els dolents.

Per cert, d'allò que deies l'altre dia, et dic el que ens diem amb un amic a manera de salutació: "Coratje!"

izi -

Es normal a aquestes edats que et sentis així, a mi tb em passava i ara la meva perspectiva va canviant.

Un petonet.