No tinc una bona memòria

No tinc una bona memòria, però això no ha estat mai cap problema, almenys no ho recordo. Penso que, simplement, m’he adaptat a aquesta característica desenvolupant un excessiu afany per a l’ordre: així no necessito recordar on són les coses. Tampoc recordo les dades: els apunto.

I ara m’en adono que, cada vegada més sovint, no recordo el que he pensat fa uns minuts (per que venia?), i si m’esforço a reconstruir l’any passat, el mes passat… no puc, no sóc capaç de reviure els detalls, ni petits ni grans. La memòria s’ha atrofiat suposo que a força de no utilitzar-la.

En realitat l’escriure’t forma part de la necessitat de anotar per no oblidar. Vaig deixar de fer-ho quan et van llegir sense el meu permís, em vaig espantar, em vaig adonar que no era una activitat inofensiva: podia fer mal algú. I després va variar la rutina diària i , com altres coses, vas desaparèixer. Han passat (espera que conto…) sis anys, des del 96. Tornaré a escriure’t com si no existís la resta del món, ja sé que es perillós però es que, si no, no té sentit.

Escriuré per a la meva filla, per la meva neta potser, per a que em puguin llegir quan els detalls ja no importin i sí els sentiments, els pensaments d’algú proper. Espero crear, amb els meus escrits, una comunicació que no podria oferir ni amb la pròpia convivència, per damunt del espai i del temps.

Que bonic m’ha quedat. Ja en parlarem.