la meva referència més important

Els problemes de comunicació, sempre han estat, cada vegada, en cada tema. Fa uns anys han disminuït, potser per que ja no espera obediència.

La seva opinió sempre havia estat per a mi, en el fons, la veritat, encara que no m’agradés. En temes bàsics em refereixo. Necessitava la seva aprovació i, si no la tenia (cosa cada vegada més habitual), s’em desmontava el sistema nerviós sense saber-ne la causa i venia el mal de panxa. El meu pare és de les poques persones que em fa plorar i que em fa venir l’ansietat només amb una paraula.

Encara ara, cada vegada que no estem d’acord em sorpren i em fa dubtar: n’estic segura? Vivim en mons diferents, no hauria de ser però així és, no l’entenc, no m’entén, i això em fa mal, i molt, i m’en fa cada vegada que ho descobreixo.

Suposo que és per que sempre ha estat, i continua sent, la meva referència més important. I per que me l’estimo.