la situació a l'Iraq
Laltre dia, a lhora de dinar, estava amb un grup de companys de la feina parlant (com no) de la situació a l'Iraq. Lambient era de pessimisme: això ja esta decidit i nosaltres no hi podem fer res, la naturalesa humana es així, i tard o d'hora surt aquest instint
Em vaig sorprendre dient en veu alta el que jo mateixa encara no sabia que pensava:
Potser la política internacional es una cosa massa gran , massa lluny, per discutir al nostre nivell, però en realitat no es més que el reflexe del que la gent pensa, la gent com nosaltres, i la gent anem evolucionant, i cada vegada som més consciens i ens preocupa més lentorn.
Fins fa pocs segles la humanitat funcionava amb lesclavitud. Fins el segle passat les dones no tenien ni dret de vot (i eren la meitat de la humanitat!), fa vint anys no podien obrir un compte o sortir fora del país sense permís del marit. Fa molt pocs anys, ho recordeu?, a ningú lhi estranyava que una empresa aboqués dissolvents al mar, avui en dia aquest tema escandalitzaria a lopinió pública i portaria als seus gerents als tribunals. Fa deu anys ja en va haver una de guerra amb lIraq, i llavors ningú es va escandalitzar per la guerra, al menys no tants com ara. Avui, ja veieu, el nivell de la protesta que està assolint. Possiblement, daquí 10, 20 anys, aquesta protesta seria encara més gran, potser aconseguiria impedir el que està succeint
Jo seguiré posant el meu granet de sorra per resoldre els problemes que puc resoldre, fem cadascú en la mida que puguem un món millor, cadascú a la seva petita parcel·la, sumarem cada granet i una cosa portarà a laltra.
Mira, no sé si mho crec en realitat, però el que sí penso es que toca fer-ho. Suposo que sense esperança no anem enlloc. Vull pensar que la Humanitat va cap endavant, sé que evidentment no es qüestió de dies, ni danys, jo no ho veuré i les meves filles tampoc, però vull pensar que lentament anem cap al seny.
Em vaig sorprendre dient en veu alta el que jo mateixa encara no sabia que pensava:
Potser la política internacional es una cosa massa gran , massa lluny, per discutir al nostre nivell, però en realitat no es més que el reflexe del que la gent pensa, la gent com nosaltres, i la gent anem evolucionant, i cada vegada som més consciens i ens preocupa més lentorn.
Fins fa pocs segles la humanitat funcionava amb lesclavitud. Fins el segle passat les dones no tenien ni dret de vot (i eren la meitat de la humanitat!), fa vint anys no podien obrir un compte o sortir fora del país sense permís del marit. Fa molt pocs anys, ho recordeu?, a ningú lhi estranyava que una empresa aboqués dissolvents al mar, avui en dia aquest tema escandalitzaria a lopinió pública i portaria als seus gerents als tribunals. Fa deu anys ja en va haver una de guerra amb lIraq, i llavors ningú es va escandalitzar per la guerra, al menys no tants com ara. Avui, ja veieu, el nivell de la protesta que està assolint. Possiblement, daquí 10, 20 anys, aquesta protesta seria encara més gran, potser aconseguiria impedir el que està succeint
Jo seguiré posant el meu granet de sorra per resoldre els problemes que puc resoldre, fem cadascú en la mida que puguem un món millor, cadascú a la seva petita parcel·la, sumarem cada granet i una cosa portarà a laltra.
Mira, no sé si mho crec en realitat, però el que sí penso es que toca fer-ho. Suposo que sense esperança no anem enlloc. Vull pensar que la Humanitat va cap endavant, sé que evidentment no es qüestió de dies, ni danys, jo no ho veuré i les meves filles tampoc, però vull pensar que lentament anem cap al seny.
4 comentarios
eva -
A mi em sembla que el teu blog es molt estrany. Potser es que jo soc molt pero molt novata. Necessitem ajuda. I si canvies el sistema? A mi em va servir de molt començar desde http://www.ecuaderno.com/archives/000279.php
eva -
onamel -
Entrà al meu bloc i veuràs el cost de la guerra.
Moonsa -