Ara em reconec
He acabat la llibreta nº 5 i continuo per la nº 6. Cada vegada la lectura es fa més còmoda, més fluida, i es que, cada vegada més, està deixant de ser una història aliena a mi. Ara em reconec, i darrera les paraules apareixen les sensacions no escrites pero viscudes, infinitat de noms, llocs, detalls, racons, moments. Encara no se perque, pero cada nom que apareix, als escrits o al meu cap, corro a anotar-lo en una llista.
Tenia catorze anys i passava els dies enamorant-me perdudament del noi que + brillava en aquell moment, aixó sí, sempre a una gran distància. Com lentorn no mera favorable (ja no era ladmirada ara em sentia invisible), per no enfonsar-me em vaig anar alimentant duna alegria que anhelava sentir pero que no acabava de ser real. Em feia mal el cor, però com no ho volia així mho negava esperant temps millors, vivia exclusivament del meu món interior.
Durant el aquell primer curs encara no ho sabia però, per molt que ho vaig intentar (necessitar), en els quatre anys que vaig estar en aquella escola no vaig aconsseguir percebre aquell lloc i la seva gent com a completament meus. Sempre em vaig sentir desplaçada, potser per que no tenia un grup o una amiga intima per a repartir el pes de ladolescencia.
09.02.82 No sólo quiero tener muchos amigos y conocidos, sino que, además, necesito que dependan de mi, que me hablen constantemente, ser la cabecilla del grupo, destacer siempre donde voy. Me gusta que los chicos se giren a mi paso, caer bien a las chicas
19.02.82 Es aquella sensación de mirar a tu alrededor, hacer las cosas de cada día, salir a la calle, hablar con los tuyos sin prestar atención a lo que está ocurriendo; ir como sonámbula que camina sin ser consciente de lo que pasa, vivir sin pensarlo; mirar y no ver nada.
Tenia catorze anys i passava els dies enamorant-me perdudament del noi que + brillava en aquell moment, aixó sí, sempre a una gran distància. Com lentorn no mera favorable (ja no era ladmirada ara em sentia invisible), per no enfonsar-me em vaig anar alimentant duna alegria que anhelava sentir pero que no acabava de ser real. Em feia mal el cor, però com no ho volia així mho negava esperant temps millors, vivia exclusivament del meu món interior.
Durant el aquell primer curs encara no ho sabia però, per molt que ho vaig intentar (necessitar), en els quatre anys que vaig estar en aquella escola no vaig aconsseguir percebre aquell lloc i la seva gent com a completament meus. Sempre em vaig sentir desplaçada, potser per que no tenia un grup o una amiga intima per a repartir el pes de ladolescencia.
09.02.82 No sólo quiero tener muchos amigos y conocidos, sino que, además, necesito que dependan de mi, que me hablen constantemente, ser la cabecilla del grupo, destacer siempre donde voy. Me gusta que los chicos se giren a mi paso, caer bien a las chicas
19.02.82 Es aquella sensación de mirar a tu alrededor, hacer las cosas de cada día, salir a la calle, hablar con los tuyos sin prestar atención a lo que está ocurriendo; ir como sonámbula que camina sin ser consciente de lo que pasa, vivir sin pensarlo; mirar y no ver nada.
0 comentarios