estirant dun fil
Porto la llibreta nº 6 al bolso i la llegeixo al metro. Es com anar estirant dun fil, les imatges van sortint lligades a la corda, una darrera laltra, sense esforços. Aquesta aventura mabsorbeix. Estic disfrutant. Com ho diu García-Marquez? La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla.
La clau es que ha passat el temps suficient: em reconec pero no em jutjo, aquelles coses que eren tant fundamentals i tant intimes ara no tenen importància. El que sí sento amb la mateixa intensitat daquells dies son les sensacions, els dubtes, les pors
Recordo, per exemple, el pànic al tornar sola a casa quan era fosc, el batec del cor, els carrers solitaris, accelerant el pas i mirant de reull cada racó. No respirava fins que aconsseguia tancar la porta darrera meu. No podia evitar el sortir de casa, ho necessitava, però tornar sola de nit era terrorífic, era el preu que havia de pagar.
En aquells dies es va anar gestant el despertar a la realitat, necessitava sortir dels límits coneguts, no em conformava com havia estat sempre, dubtava de les bases imposades pel meu pare, el sentit de la meva pròpia vida.
09.04.82 me niego a aceptar una vida así, tan simple: nacer, vivir y morir. ¡No quiero morir! ¿Si muero de que habrá servido mi paso?
Recordo perfectament aquella sensació, mha acompanyat sempre. Bé de fet ara ja no, des de que van neixer les meves filles crec que tinc una resposta.
La clau es que ha passat el temps suficient: em reconec pero no em jutjo, aquelles coses que eren tant fundamentals i tant intimes ara no tenen importància. El que sí sento amb la mateixa intensitat daquells dies son les sensacions, els dubtes, les pors
Recordo, per exemple, el pànic al tornar sola a casa quan era fosc, el batec del cor, els carrers solitaris, accelerant el pas i mirant de reull cada racó. No respirava fins que aconsseguia tancar la porta darrera meu. No podia evitar el sortir de casa, ho necessitava, però tornar sola de nit era terrorífic, era el preu que havia de pagar.
En aquells dies es va anar gestant el despertar a la realitat, necessitava sortir dels límits coneguts, no em conformava com havia estat sempre, dubtava de les bases imposades pel meu pare, el sentit de la meva pròpia vida.
09.04.82 me niego a aceptar una vida así, tan simple: nacer, vivir y morir. ¡No quiero morir! ¿Si muero de que habrá servido mi paso?
Recordo perfectament aquella sensació, mha acompanyat sempre. Bé de fet ara ja no, des de que van neixer les meves filles crec que tinc una resposta.
7 comentarios
donot -
Estic fatal...
eva -
donot -
donot -
Jo tinc a Bloglines alguns dips que no s'actualitzen. I el teu, no sé pq, però també em diu allò del No feeds were found. Please verify that the website publishes an RSS feed.
Ptonets...
manel -
Però potser la cosa no és plantejar-nos de què ha servit el nostre pas per aquí, sino disfrutar-lo. Segur que si el saps disfrutar i el saps aprofitar, algú li trobarà el què. Encara que siguin els que quedin, ja siguin familia , amics...
Cambiant de terç, en donot té raó, ja funcionen els rss de lamevaweb.info
izi -
Sóc una cagada.
Un petonet.
donot -
El que em comentaves de bloglines; no ho entenc, pero jo ho he intentat i a mi em funciona.
Ptonets.