Blogia
Escriure com a exercici mental... escriure per no oblidar... per retrobar aquest plaer que casi no recordo...

Records

I buscant records ahir vaig anar a parar als meus dietaris d’adolescent, quina troballa! No els havia obert des de que els vaig escriure. Ni tan sols recordava que existien.

Comença amb el quadern nº 5, els anteriors els vaig eliminar ja fa vint anys (per falta d’espai en el meu armari secret).

He començat a llegir. Es l’any 1981, en tenia 14 i era una adolescent com cal: egocèntrica i revolucionada per les hormones. No recordo els fets exactes ni les cares, però reconec, darrera la xerrameca, les sensacions.

Havia acabat l’últim curs a l’escola de sempre, aquell any, després de haver viscut junts una pila de cursos sense veure's, els companys de classe ens havíem descobert, érem inseparables. I jo era la noia mes popular de la classe, així em sentia, la protagonista, la mes admirada, la mes bonica, la mes tot, la mes del grup mes. Era el meu territori, em sentia segura.

La majoria van continuar els estudis a la mateixa escola, jo vaig anar parar a una escola nova. D’entrada era un gran canvi era que estava en un altre barri i era una escola religiosa.

Quan vaig arribar allà em vaig trobar amb un lloc molt gran, amb molta gent. Totes les noies de la meva classe eren noves en aquell curs, la majoria procedien de la mateixa escola, una de monges, on havien estat, sense nois, des de pàrvuls. Els nois ja es coneixien de cursos passats: havien estat allà des de pàrvuls, sense noies. A tots plegats el no haver anat mai a classes mixtes els feia comportar-se d’una manera diferent a la que jo estava acostumada, i a mes, tenien els seus grups fets. Jo era una estranya en mig de la immensitat. No coneixia a ningú i em sentia molt, molt perduda.

Vaig continuar sortint els caps de setmana amb els meus amics de sempre, però allò cada vegada es va anar fent més artificial i les sortides es van anar espaiant. Els meus admiradors van anar mirant cap a un altre lloc. Cadascú va anar tirant cap un camí, fins que, més dora que tard, ens vàrem deixar de veure.

Recordo perfectament la solitud d’aquells dies.

6.11.81 Esta tarde he vuelto a ir al cole de antes. He tenido una gran decepción:

P.: hola y adiós, ya te llamaré si salimos
O. estava delante de P., achuchándole para irse rápido.

(l’O. i el P. havien estat els meus grans incondicionals)

3 comentarios

eva -

Hola Izi. Aixó del català / castellà ja em va donar que pensar fa unes setmanes, quan em va arribar el comentari d'algu que no entenia el català. A mi em passa igual amb l'anglès, i em dona una rabia ... Des de sempre els meus escrits son converses amb un amic imaginari, i va a epoques, a vegades li parlo en català, d'altres en castellà, d'aqui no passo aixó si. I casi diria que no ho puc triar. Ara estic en fase catalana. Ja veurem quan dura. Per acallar la meva conciència va colocar al blog un enllaç a un traductor.
També m'has fet reflexionar quan dones el argument "si t'interessa que la gent conegui la teva pàgina i que t'enllacin," perque escrigui en un idioma + conegut. No se. Penso que ara mateix ja en tinc prou. No vull ser mundialment coneguda, ni tan sols una miqueta. Només busco uns quans amics, així ja m'esta bé.
Reconec que hi ha una part d'aquesta historia que em tenta: m'atrau la idea de comunicarme amb gent completament diferent a mi, i penso que em el català aixó queda curt, segurament amb el castellà deu ser una maravella.

Brisa -

Hola Eva: Es curioso como se recuerdan de intensos esos momentos.... Yo recuerdo una experiencía similar, pero por suerte al revés, como un curso empecé practicamente sin amig@s y poco a poco me hice popular, aprendí muchas cosas, sobre todo como gente que cuando estaba sóla me ignoraba, y al hacerme popular se acercaba a mí de forma incondicional, pero en realidad tampoco me importaba demasiado, no soy rencorosa, y durante ese curso aprendí muchas cosas sobre las personas, que aún hoy me ayudan en mis relaciones sociales. Aunque hubo momentos en que no entendía nada y aún me acuerdo de lo sóla que a veces podía sentirme estando tan acompañada. Petons Eva.

izi -

Doncs jo crec que potser vas tenir sort, tinc una teoria relacionada amb la tendència a la frivolitat de les i els “populars” de les classes.

En el meu cas el fet de ser grassoneta durant l'adolescencia, crec, em va ajudar a interessar-me per altres coses diferents a sortir, a la roba o a falsificar el meu D.N.I. per anar a les discoteques.

Una última cosa, has pensat la possibilitat d’escriure en castellà o anglès?? Ho dic perquè dins d’aquest mon dels blogs, si t’interessa que la gent conegui la teva pàgina i que t’enllacin, hi ha molta gent de fora de Catalunya que potser encara que li posi voluntat, no li serà fàcil entendre’t, es una posibilitat, que consti que a mi em sembla perfecte que t'expressis com et vagi millor, que per això la pàgina es teva i a més jo si que l'enetenc...

Un peto.