Temps

Necessito més temps per estar amb les meves filles, veure quina cara fan al sortir de l’escola, dormir, mirar per la finestra, fer els exercicis d’esquena, estudiar anglès, llegir a la meva butaca, gaudir de les flors del balcó, ordenar armaris, cuinar …, en fi, temps per a saborejar tot aquest temps que em desapareix cada dia.

No penso en deixar de treballar, ni en canviar de feina. El que tinc clar es que el que a mi realment em solucionaria el problema (gran problema) és continuar treballant al mateix lloc (per la facilitat que dóna lo conegut, per la proximitat, per que m’agrada aquesta feina) però amb jornada intensiva tots els dies.

No m’acceptaran una jornada intensiva ja ho sé, però poden (en realitat legalment hi tinc dret) acceptar una reducció de jornada de 8 a 6 hores. Això implica reducció de sou i també una reducció de “prestigi professional”. Lo segon actualment no m’importa gaire, fa uns anys potser sí, però el sou el necessito sencer, no m’ho puc permetre, almenys en aquests moments.

Així que torno a la jornada intensiva, com aconseguir-la? No trobo cap idea. I en aquest punt, encallada, porto des de fa mesos.

la meva referència més important

Els problemes de comunicació, sempre han estat, cada vegada, en cada tema. Fa uns anys han disminuït, potser per que ja no espera obediència.

La seva opinió sempre havia estat per a mi, en el fons, la veritat, encara que no m’agradés. En temes bàsics em refereixo. Necessitava la seva aprovació i, si no la tenia (cosa cada vegada més habitual), s’em desmontava el sistema nerviós sense saber-ne la causa i venia el mal de panxa. El meu pare és de les poques persones que em fa plorar i que em fa venir l’ansietat només amb una paraula.

Encara ara, cada vegada que no estem d’acord em sorpren i em fa dubtar: n’estic segura? Vivim en mons diferents, no hauria de ser però així és, no l’entenc, no m’entén, i això em fa mal, i molt, i m’en fa cada vegada que ho descobreixo.

Suposo que és per que sempre ha estat, i continua sent, la meva referència més important. I per que me l’estimo.

No tinc una bona memòria

No tinc una bona memòria, però això no ha estat mai cap problema, almenys no ho recordo. Penso que, simplement, m’he adaptat a aquesta característica desenvolupant un excessiu afany per a l’ordre: així no necessito recordar on són les coses. Tampoc recordo les dades: els apunto.

I ara m’en adono que, cada vegada més sovint, no recordo el que he pensat fa uns minuts (per que venia?), i si m’esforço a reconstruir l’any passat, el mes passat… no puc, no sóc capaç de reviure els detalls, ni petits ni grans. La memòria s’ha atrofiat suposo que a força de no utilitzar-la.

En realitat l’escriure’t forma part de la necessitat de anotar per no oblidar. Vaig deixar de fer-ho quan et van llegir sense el meu permís, em vaig espantar, em vaig adonar que no era una activitat inofensiva: podia fer mal algú. I després va variar la rutina diària i , com altres coses, vas desaparèixer. Han passat (espera que conto…) sis anys, des del 96. Tornaré a escriure’t com si no existís la resta del món, ja sé que es perillós però es que, si no, no té sentit.

Escriuré per a la meva filla, per la meva neta potser, per a que em puguin llegir quan els detalls ja no importin i sí els sentiments, els pensaments d’algú proper. Espero crear, amb els meus escrits, una comunicació que no podria oferir ni amb la pròpia convivència, per damunt del espai i del temps.

Que bonic m’ha quedat. Ja en parlarem.